New Orleans, bressol del jazz

Hi ha pocs aeroports en el món que portin noms de celebritats del món de la música, però no és el cas de New Orleans que el seu aeroport  és un homenatge a la música que la ciutat va fer néixer ; el jazz, i un dels seus mestres, Louis Amstrong.

Nova Orleans és una ciutat que ens recorda molt més a  les ciutats caribenyes de Veracruz o la Habana que no pas a qualsevol altra que hem recorregut del sud. El seu barri francès és realment pintoresc: cases baixes d’arcades, bicicletes lligades als porxos i melodies de Dixieland que sorgeixen dels baixos…encara que als carrers cèntrics són terriblement turístics.

Nova Orleans va ser fundada el 1718 per colons francesos dirigits per Baptiste Lemoyene, señor de Bienville, que la va usurpar de la corona espanyola durant el regnat dels Borbons, però durant el tractat de París, Espanya va ser recompensada amb el territori de Lousiana pels seus serveis en front els anglesos.
La ciutat va patir grans epidèmies de febre groga, malària i la verola en temps del domini espanyol, però segons els historiadors també fou una època de moltes inversions en les infraestructures de la ciutat ideada per les classes dirigents de la il•lustració espanyola: enllumenat, canals de contenció pel creixement del riu, serveis municipals, premsa, etc..
No obstant,  amb la recessió del pacte amb els espanyols per part de Napoleó, la ciutat va ser venuda finalment a la jove república nord-americana el 1803, convertint-se amb una dinàmica ciutat mestissa: espanyols, francesos, hispanoamericans i esclaus lliures vinguts de les revoltes d’Haití…
La ciutat està també lligada a aquesta barreja de cultures: el vudú, el Dixieland, el Carnestoltes o “Mardi Gras”…i arreu es respira aquesta peculiaritat seva respecte a les altres ciutats que hem recorregut…
Acabem el nostre viatge prenent un cafè amb llet amb gel amb uns beignets, pasta francesa,  al Café du Monde, mentre un trio d’afroamericans ens endolcen la tarda amb unes melodies de Dixieland…

El sud dels Estats Units és també contrastat, mestís, crioll,…dinàmic o desèrtic, nou o vell, reaccionari o revolucionari, com ho fou en la seva defensa pels drets de la població afroamericana tan predominant en la zona.

A les ribes del Mississipi

El trajecte és llarg cap a les ribes del Mississippí, passem entre mig de deliciosos prats que reverdegen i tot de cases de fusta, que s’escampen sense cap mena d’ordre ni de concert, algunes són realment precioses i elegants, d’altres són en canvi prefabricades i es pot entreveure la seva humilitat ...

Pel camí visitem Selma, una ciutat clau en la defensa dels drets civils. El 7 de març de 1965 sis cents manifestants pels Drets Civils, que es dirigien a Montgomery, arran de l’incident de Rosa Park, es van enfrontar de forma violenta a la policia en el pont d’Edmund Petus. Unes setmanes després Martin Luher King va encapçalar una marxa que va aconseguir arribar fins les escales del Capitoli.

Seguim el nostre trajecte cap el "vell sud" i arribem a Vicksburg, una ciutat a la riba del Mississippí amb un casino que és un reconstruït vaixell de vapor que havia fet milles pujant i baixant el riu, com el que conduïa el memorable Mark Twain . Nosaltres també agafem un vaixell i veiem la posta sobre el Mississippí ... La seva amplada ens sorprèn després de sortir d’una mena de falç riu, una mena de meandre,  que de fet és el que toca a la ciutat...

Al vespre saboregem plats de la terra, el famós peix que pescaven els inoblidables personatges de Twain, Tom Sawyer y Huckelberry Fin, catfish amb "veggies", verdures de la terra.
De fet, la ciutat de Vicksburg fou anomenada "la  clau cap a la Confederació" segons Lincoln durant la Guerra Civil de 1860. Després de quaranta set dies de setge, un 4 de juliol, els confederats es rendien, per això els habitants de la ciutat es neguen a celebrar aquesta data.

Seguim la nostra aventura surenya per carretera fins que arribem a Nachez, on ens allotgem a una tradicional casa de fusta, amb porxo i gronxador. Nachez  deu la seva fama a l’arquitectura de les seves cases prebèl•liques. Entre elles cal destacar la casa més antiga de la ciutat House on Elliot’s Hill de 1798, el palau Staton Hall de 1857 i la inacabada Longowood de 1860, que justament va coincidir la seva construcció amb l’inici de la Guerra de Secessió.
Prop de la ciutat es troba la Melrose Plantation, la finca prebèl•lica millor conservada del país. La regió estava plena d’esplendoroses plantacions de cotó on hi treballaven els esclaus afroamericans reclutats de les costes de l’altra banda de l’oceà.
De camí cap a Nova Orleans topem amb Baton Rouge, una ciutat moderna, industrial, amb poc encant turístic.
La ciutat va ser fundada el  1699 pels francesos per controlar l’accés al Mississippí. El nom, Pal Roig, li vingué dels seus habitants natius que penjaven un pal amb caps de peix sagnants per marcar els territoris. Baton Rouge és la capital de Loisiana des de 1849.

Montgomery, capital d'Alabama, una ciutat adormida

 

 Montgomery és la capital d’Alabama... però ningú ho sospitaria, es veu com adormida, amb poca gent pel carrer i molt poc dinàmica....

Els francesos van ser els primers en assentar-se al territori i amb l’arribada d’immigrants des de Tenesse i Georgia;  i  amb l’extermini dels indis Choctaw, Cherokee i Creek la ciutat va tenir la seva rellevància.

Montgomery és una ciutat típicament provinciana, amb un centre, com ja hem dit,  desèrtic i sense gaire interès turístic i amb alguns edificis nous. No obstant, podem veure la Primera Casa Blanca de la Confederació envoltada per jardins d’azalees, que en aquesta època de l’any estan realment exuberants.

La ciutat però també va ser important durant el Moviment pels Drets Civils. La segregació del transport va provocar que una dona afroamericana, Rosa Parks, es negués  a cedir el seu seient a un home blanc. El 1955 un jove Martin Luther King Jr, va recolzar el boicot  als autobusos de Montgomery, fet que va implicar la fi de la segregació al transport públic. Aquest incident va ser popularitzat per la cançó protesta folk de Peter Seger.

La ciutat també va ser bressol de l’esposa de Scott Fitgerald, Zelda.

Però el que realment ens sorprèn són vàries pancartes posades orgullosament sobre les cases: “Crist is alive” o “Freedom is not free..thank you US army..”. tota una declaració d’ intencions...

Atlanta, l'Imperi de la Coca-Cola

La ciutat d´Atlanta acull entre d´altres imperis industrials, per exemple la CNN, la seu principal de la Coca-Cola i el seu respectiu museu.  La ciutat va viure dos dècades abans de l’organització dels Jocs Olímpics de 1997 un gran auge econòmic que va culminar amb la festa olímpica. De fet, si voltem pel centre trobem el Centenial Olypmic Park on hi podem veure una variada multitud de gent passejant-hi, predominantment població afroamericana. Si ens aturem millor, però, no ens estranyarà de trobar alguns homes asseguts als bancs amb una sospitosa bossa que no sembla de viatge... la crisi també ha arribat a la capital de Georgia...

El  Museu de la Coca Cola ens transporta en l’essència del somni nord- americà ... el xarop, ara refresc internacional va ser inventat per Pemperton, però el que li va donar la seva dimensió internacional va ser la seva estratègia de màrqueting, ja ideada a finals del segle XIX, i associada a la idea de felicitat. El Museu és realment un producte nord-americà en la seva màxima: audiovisuals en 4 dimensions ideats talment com una espècie d’Indiana Jones a la recerca del temple maleït, o qualsevol de les seves sagues. Tast dels diferents refrescos que ara té l’empresa arreu del món (xarop de meló a Indonèsia, de taronja al Perú, etc.) . Creatius anuncis de TV on el refresc s’associa a vitalitat, felicitat, solidaritat segons marcaven els diferents valors de l’època…

Si repassem la història de la ciutat no ens és difícil d’endevinar, sobretot els cinèfils,  la seva remarcada importància en la Guerra de Secessió . La mítica pel·lícula “Allò que el vent s’endugué” ens dóna algunes pistes encertades. Abans, però, la ciutat va ser fundada com a estació terminal de dues rutes ferroviàries el 1837. Després de 7 dies de setge el general Williams T. Sherman va trencar les defenses confederades i va incendiar la ciutat. Qui no recorda una exasperada Escarlata O’Hara intentant sortir de la ciutat ...

Nosaltres si que sortim de la ciutat, després d’un dinar al típic Varsity, un fast food clàssic d’Atlanta dels anys 60.

Deixem Atlanta i ens endinsem al Sud, cap a Montgomery, Alabama...

El sud dels Estats Units és un gronxador sota un portal de fusta, arbres esplendorosos sobre aiguamolls sorgits del vessament del Mississippí, vaixells de vapor de pales, ciutats noves on el dia a dia és atemporal, poblacions afroamericanes en barriades pobres,...

El nostre viatge comença a la capital de Geòrgia, Atlanta.

1.